Segona generacióEn aquella època els fills de Francesc Lacasa, Gerard i Enric, ja feia anys que treballaven amb ell.
A l’any 1.923 en Gerard, el meu pare, es casà amb Maria Garcia Majoral, i la meva mare igual que l’àvia va ésser un altre puntal importantissim en el negoci familiar.
Jo vaig néixer l’any següent. Van passar uns anys tranquils, fins que esclatà la guerra civil. Amb molta precarietat continuaren fins el febrer de 1.938 quan un bombardeig ho destruí tot, ocasionant la mort del meu únic germà, un nen d’onze anys, i dues germanes de l’avi. Després de la tragèdia, completament desmoralitzats i amb falta de recursos econòmics, tots creien que no podrien reeixir mai més. Però un cop acabada la guerra, a l’agost de 1.939, els supervivents de l’antiga activitat, amb molts sacrificis i amb tenacitat, obriren un modest establiment al carrer Muralla núm. 1, cantonada al carrer Barceloneta. Llavors jo tenia quinze anys i vaig valorà molt el que el meu pare va haver de lluitar per poder tirar el negoci endavant. Calia construir un forn anomenat d’escopeta, modern en aquells temps, i incorporar alguna màquina. Es van deixar les típiques balances de pesos per posar en el seu lloc, una balança automàtica. Tot eren novetats, però el problema, és que tot costava diners i això era el que mancava, però per contra, hi havia la seva gran tenacitat de seguir endavant, i amb estalvis i voluntat ho aconseguí.
El meu pare en Gerard Lacasa, estimava molt la seva professió, bon operari, ordenat meticulós, fou un home instruït, un gran lector, amant del progrés i de totes les innovacions. Sempre havia somiat tenir una gran indústria i els últims temps de la seva vida fou feliç, al veure que el seu besnét, que ja tenia vint anys, continuava a l’empresa, amb tot l’entusiasme d’un jove. Aleshores hi havia quatre generacions integrades a la indústria.
El meu pare tingué una llarga vida, visqué fins als 94 anys i gairebé no deixà mai de fer quelcom. Era ja un octogenari avançat, quan encara preparava bunyols, quan tenien algun petit encàrrec d’aquest producte. A mi em sorprenia, com feia la proporció de la fórmula, segons la quantitat demanada pel client, sense equivocar-se mai.
L’any 1.985, centenari de la fundació del negoci, la Cambra de Comerç i Indústria de Girona, ens guardonà, com a casa centenària. El meu pare, amb més de vuitanta-set anys, pogué recollir el premi personalment, radiant d’alegria; fou la recompensa a tants anys de treball.